UN ALTRE EXEMPLE DEL COST DELS SERVEIS QUE DÓNA L’AJUNTAMENT

A l’últim escrit que vaig fer parlava del molt o poc que significaven els impostos o taxes municipals i avui mateix he pogut comprovar la gran diferència que hi ha entre el cost d’una bústia que ofereix l’ajuntament i un apartat de correus, que es pot contractar a l’oficina de Correus del municipi.


El cost anual de la bústia contractada a l’ajuntament és de 7,-- euros, que és l’import mínim per girar un rebut a través de l’Organisme de Gestió Tributària de la Diputació de Barcelona.

De tota manera, quan es rep la notificació sol haver-hi queixes per part d’alguns veïns i veïnes, ja que es tracta d’una taxa i haver de pagar sempre és motiu de reclamació.

Tanmateix, cal puntualitzar que durant una sèrie d’anys el cost de manteniment era zero. Al no girar cap rebut, quan un veí canviava de residència no ho comunicava a l’ajuntament, això comportava que hi hagués una sèrie de bústies plenes de papers, amb les quals no es podia fer res, ja que contenien correspondència personal. D’aquesta manera, encara que la taxa sigui baixa, serveix per regularitzar la situació i qui vol prescindir del servei ho notifica a l’ajuntament.

Pel que fa a la contractació d‘un apartat de correus, el cost anual és de 60,68 euros.

EL MUNICIPI DE DOSRIUS TÉ MENYS PRESSIÓ FISCAL

Quan t’arriba l’hora de pagar un impost, sempre provoca motiu de queixa, però cal aprofundir en si l’import a liquidar és inferior o superior al d’altres municipis de la província de Barcelona. A vegades un és molt o deu és poc, depèn de la lectura que se’n faci, però sempre s’ha de posar blanc sobre negre.


Ha sortit el resum anual de l’any 2011, que és l’última anualitat tancada dels comptes dels ajuntaments de la província de Barcelona. Dosrius es troba situat al grup 8, que està format per 26 municipis d’unes característiques similars.

En aquest informe es fa una anàlisi de totes les qüestions econòmiques i al final es resumeix la situació de cada ajuntament i entre moltes altres coses la pressió fiscal, amb impostos de cada població.

De la mitjana d’aquests 26 ajuntaments, Dosrius està un 7% més baix, ja que al grup dels 26 la mitjana és de 496,89 euros/habitant i al nostre municipi la mitjana és de 462,53 euros/habitant.

Pel que fa a l’endeutament hi ha una diferència considerable, ja que la mitjana del grup és de 676,15 euros/habitant i la de Dosrius és de 336,49 euros/habitant.

La capacitat d’endeutament també és important, ja que la mitjana del grup és de 489,64 euros i la capacitat de l’Ajuntament de Dosrius és més elevada, degut a la seva millor situació, per tant és de 638,14 euros/habitant.

Aquests números delaten que viure al nostre municipi, pel que fa al tema d’impostos, és més econòmic que viure en altres municipis de les mateixes característiques i que la capacitat d’endeutament és superior a la mitjana del grup.

DRAGUIS, MINI DRAGUIS I ALTRES EXCEL•LÈNCIES

Aquest cap de setmana he tingut una de les alegries desitjades, en veure l’èxit d’uns amics a l’hora de plantejar-se una nova activitat.


Ja fa temps que la Marta i en Julià em varen explicar un projecte que tenien consistent en crear un negoci a Mataró. Ella, aprofitant que té estudis de pastisseria, va idear un tipus de postres, entre altres productes tradicionals, que en quatre mesos s’ha fet un lloc de referència en berenars, postres infantils, producte per aniversaris de jovent i, perquè no, un bon esmorzaret amb un dragui.

El dragui és un exquisit menjar que té la base d’un donut, però la imaginació de la Marta i en Julià ha fet que es transformi, pot portar qualsevol decoració, amb tantes temàtiques que quedaríem sorpresos.

Quan parles amb ells i t’expliquen la diversitat de propostes que han desenvolupat en aquest petit racó del número 51 del carrer del Torrent de Mataró, quedes sorprès: que si temes de futbol, que si temes d’identitat, que si pirates, que si farcits de tota mena, que si glacejats de tots els gustos. Val la pena provar-los. A més a més, és tan assequible, que pot substituir perfectament unes postres tradicionals, però amb un cost molt inferior.

La Marta i en Julià són dues persones molt estructurades. Quan et plantejaven el negoci, en aquests moments tan complicats que ens toca viure, pensaves, desitjo molt que tinguin sort, perquè era una aposta forta i valenta.

En el decurs dels pocs mesos que fa que regenten aquesta activitat, la seva estructura sòlida s’ha anat arrelant i, de mica en mica, estan forjant un petit imperi que estic convençut que donarà molt de si dins del seu context.

Marta i Julià, em vàreu fer molt feliç quan vaig veure que esteu súper orgullosos amb el vostre negoci i que viviu amb intensitat tot el que està succeint i que sabeu trobar tot el positivisme de l’oportunitat que us està sortint en tot moment. Moltes felicitats!

UNA ALTRA CAVALCADA DE REIS EXTRAORDINÀRIA

El passat dia 5 de gener van tornar a arribar Ses Majestats al nostre municipi i ho vàrem visualitzar amb un cavalcada comuna als tres nuclis de població, tal i com hem fet en els darrers anys.


Cada any quedes sorprès de la gran assistència de veïns i veïnes per veure les carrosses arribant als nostres nuclis de població. Hi ha gent de totes les edats, no són només els pares portant els nens i nenes amb aquella il•lusió tan especial que es delata en els seus ulls, sinó que també s’hi poden veure famílies de gent gran, que encara que no tinguin mainada volen gaudir d’aquest espectacle de llum, música, il•lusió, tinguin l’edat que tinguin. Jo m’atreveixo a dir que és un dels actes en què hi participa més assistència de públic.

Ara cal preparar i pensar la propera cavalcada. Tot i que tenim molt assumit que la seguretat és prioritària a l’hora d’organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques, no deixa que els nervis i les pors aflorin en tot moment quan t’adones que hi ha nens i nenes collint caramels, vehicles circulant a poca velocitat, però el perill sempre hi és, encara que hi hagi voluntaris i voluntàries que tot i gaudint de l’espectacle, ajuden, controlen i miren que la cavalcada sigui més fluïda i lluïda.

Són moltes hores d’estar al cent per cent, amb la tensió posada, vetllant per la seguretat. Estic content perquè ho tenim molt controlat, però tot i això no hem de baixar la guàrdia i hem de fer el possible perquè la propera cavalcada sigui més lluïda encara i tancar el tema de la seguretat, per garantir un esdeveniment de categoria.

Agraeixo moltíssim les felicitacions que s’han rebut per l’espectacle que es va organitzar, però tal i com vaig dir a tothom que va fer els elogis, és una nit de molts nervis, nervis de tota mena, per la magnitud, per la responsabilitat, per la il•lusió i perquè tot surti rodó.

Esperem amb molta il•lusió el proper cinc de gener, que ja serà el del 2014.

Un cop més, que tinguem tots un bon any 2013!.

TORNO A ACTIVAR EL MEU BLOC

Porto unes quantes setmanes que tenia el bloc una mica abandonat. La veritat és que a finals de novembre i durant tot el desembre tot s’ajusta una mica i les coses que no són urgents queden relegades.


Ara ja s’ha tornat a situar tota la feina i tinc ganes de continuar plasmant opinions, vivències, sentiments, experiències, informacions ... En definitiva, tot allò que et ve de gust parlar en el teu espai.

Comencem un nou any, el 2013, vagi per endavant el més sincer desig de bon any a tothom que segueix els meus escrits. Jo personalment tinc molta confiança en aquest 2013. No recordo cap inici d’any que el comencés amb tanta il•lusió. Tinc projectes personals i professionals, en tots els meus àmbits i aspectes, que em fan tenir una il•lusió per tot el que m’espera. Tocarà fer balanç al final d’aquest any que comença.

Avui estic especialment sensible, ja que hem enterrat en Jesús Ramon, aquell senyor que et trobaves quan anaves a comprar el butà. Si tenies la sort que ell et despatxés, t’alegrava el dia parlant de qualsevol cosa. Els que el coneixíem amb més profunditat sabíem que era una persona positiva, amb molta senzillesa, però els valors que transmetia són d’aquells que no s’han de perdre de vista.

Fa uns dies també vam haver d’anar a un enterrament d’una persona potser poc coneguda, però que practicava molt les aficions dels nostres avantpassats, que em fan recordar molt les meves àvies i moltes dones grans del nostre municipi. Parlo de l’Antònia de can Bigues, aquella senyora que quan passaves per la carretera en direcció a Canyamars, al voltant de can Bigues, la veies arrossegant un sac i amb un magalló collint herbes per als seus conills. Aquest era el plaer, el refugi i la distracció principalment de les dones d’abans.

Ara passem hores davant de la TV. Abans s’havia de buscar aquests moments per trobar-te amb tu mateix, apartat de la resta, que t’equilibraven en les teves reflexions i que servien com a teràpia per enfortir els teus plantejaments. Em sembla que ja no queda ningú al nostre municipi que practiqui aquests hàbits.

Una altra d’aquelles coses que ens està marxant i que difícilment tornarem a veure.