El dissabte passat vaig menjar la primera truita d’espàrrecs, espàrrecs venturers d’aquests que surten als marges i racons del nostre entorn, aleshores vaig recordar que quan era petit era tot un esdeveniment quan posaves a taula el primer producte collit de l’hort o del bosc.
Aviat vindran els primers pèsols, les primeres faves, la primera mongeta tendra al voltant de Sant Joan, i quan anaves a arrencar la primera planta de patates per fregir-les, recordo aquella patata tendra que tenia aquell gust tan especial, amb aquella dolçor que et llepaves els dits.
Com bé us dic era tot un esdeveniment, fins i tot, era una festa quan senties el cucut cantar que ja havia arribat, volen dir que ja hi eren tots. El cucut era el que tancava la immigració de tots els ocells i animals que venien a passar la primavera i l’estiu entre nosaltres.
Ara tot ha canviat molt, tenim de tot i a tota hora, però aquelles sensacions i aquelles il•lusions que es produïen a taula quan hi havia el primer producte de temporada no les vull perdre, les vull recordar junt amb les paraules de la meva mare: Bon any de bé que sigui!, desitjant una bona anyada del producte que tastàvem.
dilluns, 26 de març del 2012
divendres, 16 de març del 2012
Quin llibre més diferent!
Ahir, dijous al vespre, vaig estar a la presentació d’un llibre escrit per un treballador de l’ajuntament. Per a mi és un company, no sé en quin concepte amb deu tenir ell, però la veritat és que estic parlant d’un gran treballador i una magnífica persona.
Ens vàrem trobar una bona colla, en una sala d’aspecte molt senzill, però complint els objectius per als quals s’havia planificat.
El llibre s’anomena E-mails para Roland Emmerich, escrit per al nostre estimat Sergi de Diego Mas i l’editorial que ha publicat el gran contingut d’aquest petit llibres és Honolulu Books.
És un llibre de format molt petit. En principi, dóna la sensació que en poca estona te l’has de cruspir, però res més lluny, ja que es tracta d’una poesia moderna, nova, diferent, que cada vegada que llegeixes un paràgraf tombes el cap primer cap un costat i després cap a l’altre, te’l tornes a llegir, dones voltes al que entens i depenent de si és el matí o si és el vespre, la interpretació pot anar canviant.
Com bé podeu imaginar, estem parlant d’un llibre amb molta riquesa i molt de contingut, tot i el breu que és.
Avui encara no he pogut veure l’autor, porto el llibre a la butxaca, li demanaré que me’l dediqui, ja que ahir amb tot el garbuix vaig pensar que havia d’estar fent feina, que potser no la podria fer la resta de dies, com ara escriure dedicatòries per a la gent que va assistir a l’acte.
Jo li demanaré que me’l dediqui i que el que posi a la dedicatòria ho entengui a la primera.
Sergi, moltes felicitats, t’animo a continuar escrivint. Entre la magnífica feina que fas a l’ajuntament i amb els escrits tan clars que plasmes als papers algun dia hauràs de fer poesia, però per a la gent de poble, per als que com aquell que diu encara fem servir el dit per llegir.
Una forta abraçada!
Ens vàrem trobar una bona colla, en una sala d’aspecte molt senzill, però complint els objectius per als quals s’havia planificat.
El llibre s’anomena E-mails para Roland Emmerich, escrit per al nostre estimat Sergi de Diego Mas i l’editorial que ha publicat el gran contingut d’aquest petit llibres és Honolulu Books.
És un llibre de format molt petit. En principi, dóna la sensació que en poca estona te l’has de cruspir, però res més lluny, ja que es tracta d’una poesia moderna, nova, diferent, que cada vegada que llegeixes un paràgraf tombes el cap primer cap un costat i després cap a l’altre, te’l tornes a llegir, dones voltes al que entens i depenent de si és el matí o si és el vespre, la interpretació pot anar canviant.
Com bé podeu imaginar, estem parlant d’un llibre amb molta riquesa i molt de contingut, tot i el breu que és.
Avui encara no he pogut veure l’autor, porto el llibre a la butxaca, li demanaré que me’l dediqui, ja que ahir amb tot el garbuix vaig pensar que havia d’estar fent feina, que potser no la podria fer la resta de dies, com ara escriure dedicatòries per a la gent que va assistir a l’acte.
Jo li demanaré que me’l dediqui i que el que posi a la dedicatòria ho entengui a la primera.
Sergi, moltes felicitats, t’animo a continuar escrivint. Entre la magnífica feina que fas a l’ajuntament i amb els escrits tan clars que plasmes als papers algun dia hauràs de fer poesia, però per a la gent de poble, per als que com aquell que diu encara fem servir el dit per llegir.
Una forta abraçada!
dimecres, 7 de març del 2012
Més sobre sancions regulades per les ordenances municipals
A l’últim escrit vaig explicar el difícil equilibri que tenim en temes de mobilitat, sobretot entre vehicles i persones, però també tenim altres assumptes difícils de resoldre, i un d’ells és el dels animals de companyia, especialment els gossos.
Per sort, la gran majoria de persones que tenen gossos els tenen legalitzats, amb xip, donats d’alta al cens municipal, és a dir, amb tot el que contemplen les ordenances municipals, però, malauradament, n’hi ha que tenen els gossos d’una manera poc curosa. Per sort, aquests últims són pocs.
Que no estiguin en les condicions adequades ja és un tema denunciable, però el més greu és quan afecten el veïnatge amb comportaments perillosos. No fa massa dies, un gos va esquinçar el braç d’una persona.
La policia te avisada a propietaris de gossos, insistint que el seu gos s’escapa, que defecava al carrer, que no portava xip, que no està censat i, fins i tot, avisant que és un gos perillós, que necessita permisos especials: Després de tants i tants avisos, ens hem vist en l’obligació d’obrir expedient sancionador.
Altre cop xoquem amb la diversitat de valors, de plantejaments i d’objectius que tenen les persones, però l’ajuntament ha de fer la seva tasca i ha d’anar corregint aquestes actituds, perquè estiguin dins del bon veïnatge.
Per sort, la gran majoria de persones que tenen gossos els tenen legalitzats, amb xip, donats d’alta al cens municipal, és a dir, amb tot el que contemplen les ordenances municipals, però, malauradament, n’hi ha que tenen els gossos d’una manera poc curosa. Per sort, aquests últims són pocs.
Que no estiguin en les condicions adequades ja és un tema denunciable, però el més greu és quan afecten el veïnatge amb comportaments perillosos. No fa massa dies, un gos va esquinçar el braç d’una persona.
La policia te avisada a propietaris de gossos, insistint que el seu gos s’escapa, que defecava al carrer, que no portava xip, que no està censat i, fins i tot, avisant que és un gos perillós, que necessita permisos especials: Després de tants i tants avisos, ens hem vist en l’obligació d’obrir expedient sancionador.
Altre cop xoquem amb la diversitat de valors, de plantejaments i d’objectius que tenen les persones, però l’ajuntament ha de fer la seva tasca i ha d’anar corregint aquestes actituds, perquè estiguin dins del bon veïnatge.
dimarts, 28 de febrer del 2012
Què difícil que és l’equilibri entre la diversitat de valors!
Cotxes, veïns caminant, llocs on estacionen cotxes, persones que es queixen, conductors que no suporten una sanció, perills i, entre mig, algun accident.
Tornem a estar al mateix punt de sempre, algunes persones entenen que això és un poble i que ha d’haver-hi molta tolerància a l’hora de sancionar. Altres es queixen perquè no es sanciona, ja que consideren que els perills s’han de restringir al màxim.
La policia, amb el seu bon criteri, sempre va a buscar la seguretat i, després d’avisar durant molts dies, posa les denúncies que considera oportunes, principalment, pels perills que generen conductors una mica accelerats.
Tenim punts delicats, com pot ser el carrer Mossèn Jacint Verdaguer, un carrer amb una velocitat controlada, on no es pot avançar. Per a segons qui, sembla que sigui el lloc adequat per avançar camions o vehicles que van a la velocitat que pertoca en una via urbana d’aquestes característiques.
A la nova carretera, quants vehicles hem vist avançant havent-hi línia contínua? quant temps guanyen avançant? Trenta segons, quaranta segons? Val la pena posar en perill la teva integritat i, sobretot, la dels altres? Jo penso que no.
A la pujada de can Massuet, la que va de la rotonda de la carretera de Dosrius a Canyamars fins al nucli de can Massuet, et trobes vehicles avançant en línia contínua, amb una velocitat inadequada.
Cotxes estacionant en llocs reservats per a minusvàlids, quan a menys de cent metres hi ha tot l’estacionament que es necessita.
En definitiva, aquest equilibri entre vehicles, vianants, seguretat, ... és molt difícil, però ha d’existir i el que primer preval és la seguretat i en els nuclis urbans són els vianants el més important i els vehicles han d’anar a la velocitat adequada, no fer maniobres imprudents i no estacionar en llocs prohibits.
Tornem a estar al mateix punt de sempre, algunes persones entenen que això és un poble i que ha d’haver-hi molta tolerància a l’hora de sancionar. Altres es queixen perquè no es sanciona, ja que consideren que els perills s’han de restringir al màxim.
La policia, amb el seu bon criteri, sempre va a buscar la seguretat i, després d’avisar durant molts dies, posa les denúncies que considera oportunes, principalment, pels perills que generen conductors una mica accelerats.
Tenim punts delicats, com pot ser el carrer Mossèn Jacint Verdaguer, un carrer amb una velocitat controlada, on no es pot avançar. Per a segons qui, sembla que sigui el lloc adequat per avançar camions o vehicles que van a la velocitat que pertoca en una via urbana d’aquestes característiques.
A la nova carretera, quants vehicles hem vist avançant havent-hi línia contínua? quant temps guanyen avançant? Trenta segons, quaranta segons? Val la pena posar en perill la teva integritat i, sobretot, la dels altres? Jo penso que no.
A la pujada de can Massuet, la que va de la rotonda de la carretera de Dosrius a Canyamars fins al nucli de can Massuet, et trobes vehicles avançant en línia contínua, amb una velocitat inadequada.
Cotxes estacionant en llocs reservats per a minusvàlids, quan a menys de cent metres hi ha tot l’estacionament que es necessita.
En definitiva, aquest equilibri entre vehicles, vianants, seguretat, ... és molt difícil, però ha d’existir i el que primer preval és la seguretat i en els nuclis urbans són els vianants el més important i els vehicles han d’anar a la velocitat adequada, no fer maniobres imprudents i no estacionar en llocs prohibits.
dimarts, 21 de febrer del 2012
UN ALTRE CARNESTOLTES
Aquest darrer cap de setmana, concretament el dissabte, vàrem celebrar la festa de Carnestoltes al municipi de Dosrius, amb un format diferent envers el dels últims anys, ja que a la tarda es va fer el típic de sempre, un Carnestoltes amb trobada a la Plaça de l’Església, amb rua fins al pavelló i amb la xocolata desfeta per a tots els participants. Aquesta festa anava destinada als nenes i nenes més menuts.
La novetat d’enguany va ser que un cop acabada la festa de la tarda es va començar la festa per a la gent adulta. Es va organitzar un sopar a base d’entrepans i música que també va ser amb dues etapes: per a tothom fins a 2/4 de 2 de la matinada i després discomòbil per al jovent.
Vull fer aquesta explicació per entrar en el que m’agrada deixar plasmat en aquest petit escrit, que és el que veig i el que es capta, això és que tenim un col•lectiu de joves, d’entre 15 i poc més de 20 anys, d’un potencial espectacular. Són joves provinents dels tres nuclis de població, amb un bon rotllo entre ells envejable, amb unes grans ganes de fer i organitzar coses importants, amb aptituds, que veus que es belluguen amb molta facilitat i que res els espanta, amb capacitat d’organització que sembla que ho haguessin fet tota la vida, passant-s’ho bé i fent bromes. Tot això fa que al seu costat gaudeixes de qualsevol acció que els surti, ja sigui planificada o de manera improvisada.
La colla no és petita i estic convençut que quan qualli i s’habituïn a organitzar actes, la gent del municipi gaudirà dels seus esforços i de les seves ganes de preparar, planificar, treballar, ... per a la col•lectivitat.
Jovent actiu, moltes gràcies i per molts anys!
La novetat d’enguany va ser que un cop acabada la festa de la tarda es va començar la festa per a la gent adulta. Es va organitzar un sopar a base d’entrepans i música que també va ser amb dues etapes: per a tothom fins a 2/4 de 2 de la matinada i després discomòbil per al jovent.
Vull fer aquesta explicació per entrar en el que m’agrada deixar plasmat en aquest petit escrit, que és el que veig i el que es capta, això és que tenim un col•lectiu de joves, d’entre 15 i poc més de 20 anys, d’un potencial espectacular. Són joves provinents dels tres nuclis de població, amb un bon rotllo entre ells envejable, amb unes grans ganes de fer i organitzar coses importants, amb aptituds, que veus que es belluguen amb molta facilitat i que res els espanta, amb capacitat d’organització que sembla que ho haguessin fet tota la vida, passant-s’ho bé i fent bromes. Tot això fa que al seu costat gaudeixes de qualsevol acció que els surti, ja sigui planificada o de manera improvisada.
La colla no és petita i estic convençut que quan qualli i s’habituïn a organitzar actes, la gent del municipi gaudirà dels seus esforços i de les seves ganes de preparar, planificar, treballar, ... per a la col•lectivitat.
Jovent actiu, moltes gràcies i per molts anys!
dilluns, 13 de febrer del 2012
Caldria preparar-se més per ser càrrec electe
Aquests veïns, molt sorpresos, van fer esment a què aquest era un dels punts del programa del PSC a les eleccions del passat mes de maig, que per cert va tenir el 40% dels vots electorals. També em varen comentar que aquesta era una de les línies de treball de l’acord de govern, que ha entrat a totes les cases del municipi i, al mateix temps, també eren coneixedors que el projecte s’havia posat a exposició pública, durant 30 dies, tal com marca la llei.
És curiós que un cop el projecte s’ha aprovat definitivament i sense cap al•legació per part d’aquest partit polític que està recollint signatures, ara es despengin amb aquesta maniobra, fora de temps, com si desconeguessin quin és el moment de participació en què pertoca dir les coses.
Aquests veïns van acabar dient-me: La gent no hauria d’estar una mica preparada si vol accedir a la direcció d’un municipi, sabent quin és el procediment administratiu i quines són les regles de joc per intentar canviar les coses?
S’omplen molt la boca de participació, però quan els pertoca no ho fan. Al final, s’acaba amb la conclusió que el que busquen és intoxicació i fer les coses a la mida dels seus interessos.
divendres, 3 de febrer del 2012
Quin equip humà tan potent que tenim!
Ja ha passat aquesta onada de neu, ara sembla que haurem de fer front al fred, però ja hi estem acostumats. El que sí altera el dia a dia de la nostra rutina és quan s’emblanquinen els carrers d’aquest element tan decoratiu que és la neu, però que genera tants inconvenients.
Quan estàs al capdavant d’un ajuntament sempre tens la incògnita de si podràs atendre totes les necessitats que puguin sorgir d’una situació extraordinària com pot ser una nevada.
Sempre penses si tens cobertes les previsions de tot el que necessites. Un cop ha passat la part més dura i fas l’anàlisi del treball realitzat, t’adones que a l’ajuntament de Dosrius tenim grans professionals, que es lliuren a la seva feina per al que calgui i a l’hora que calgui, amb la finalitat de fer tot el possible per mitigar els efectes d’aquestes adversitats sobrevingudes.
Començant per la policia, el cap ha estat a un nivell de prendre decisions encertades, que cal felicitar-lo, dirigint els recursos de què disposa d’una manera eficient.
La Brigada Municipal, que ens aquests casos no té hores de descans, treballa dia i nit, si és necessari, per tal d’actuar on calgui: tirant sal, netejant carrers, traient arbres caiguts, ...
L’Àrea de Serveis Socials coneix tant els veïns i veïnes del municipi que en tot moment saben en quina situació es troben, quins recursos tenen i, penso, que moltes vegades actuen amb excés de zel. Es preocupen per als avis que estan sols aquí o allà, saben dir-te quan han parlat amb ells, quan els han portat aliments, etc.
Amb aquest escrit, vull felicitar tots aquests treballadors i treballadores pel seu lliurament al municipi de Dosrius.
Quan estàs al capdavant d’un ajuntament sempre tens la incògnita de si podràs atendre totes les necessitats que puguin sorgir d’una situació extraordinària com pot ser una nevada.
Sempre penses si tens cobertes les previsions de tot el que necessites. Un cop ha passat la part més dura i fas l’anàlisi del treball realitzat, t’adones que a l’ajuntament de Dosrius tenim grans professionals, que es lliuren a la seva feina per al que calgui i a l’hora que calgui, amb la finalitat de fer tot el possible per mitigar els efectes d’aquestes adversitats sobrevingudes.
Començant per la policia, el cap ha estat a un nivell de prendre decisions encertades, que cal felicitar-lo, dirigint els recursos de què disposa d’una manera eficient.
La Brigada Municipal, que ens aquests casos no té hores de descans, treballa dia i nit, si és necessari, per tal d’actuar on calgui: tirant sal, netejant carrers, traient arbres caiguts, ...
L’Àrea de Serveis Socials coneix tant els veïns i veïnes del municipi que en tot moment saben en quina situació es troben, quins recursos tenen i, penso, que moltes vegades actuen amb excés de zel. Es preocupen per als avis que estan sols aquí o allà, saben dir-te quan han parlat amb ells, quan els han portat aliments, etc.
Amb aquest escrit, vull felicitar tots aquests treballadors i treballadores pel seu lliurament al municipi de Dosrius.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
