Ja he parlat algunes vegades que hi ha molta gent que s’atreveix a dir com han de viure els altres, però també cada vegada es visualitza més la gent que veu l’administració pública com la que li ha de resoldre el seu problema particular, sense parar atenció als costos que això pot produir per a la col·lectivitat del municipi.
Algunes persones busquen el protagonisme, altres el seu ideari anarquista i altres tenen interessos polítics. Tots aquests objectius ajuntats fan que surtin persones que es creuen que tenen la veritat absoluta i que passen per sobre el sistema, sense respectar la col·lectivitat .
Actualment, hi ha un procés molt enriquidor, per qui el vulgui utilitzar, es tracta d’una comissió que l’Ajuntament de Dosrius ha creat per parlar de la possible implantació d’una planta de tractament d’escòries provinents d’incineradores, per cert amb felicitacions per part de molta gent, ja que és un fet que no és habitual a la nostra comarca. Evidentment, aquesta comissió era per intentar donar cabuda, principalment, a la gent que té informació i que dubta de la seva instal·lació, però ve-t’ho aquí, segons em comenten alguns participants, hi ha membres d’aquesta comissió que ho utilitzen per donar cabuda a la seva manera de ser, d’acord amb les característiques de les persones que he descrit en el paràgraf anterior.
A mi em sorprenen les actituds i les reaccions de persones que, en principi, dóna la sensació que tenen una cultura amb títol, ja que sempre s’ha dit que el que surti d’aquesta comissió s’enviarà a tot el nostre municipi, així la població tindrà més coneixement de la matèria i després entre tots decidirem, durant el període d’exposició pública d’un mes, en què tothom tindrà possibilitat de dir la seva. No és la fórmula d’un referèndum, però jo considero que és la manera de poder expressar la teva visió.
Es podrien esperar a acabar els treballs d’aquesta comissió per definir-se en quina línia es vol anar. Jo no entenc que es facin pintades, que s’embrutin parets, que s’enganxin papers, que es torni a pintar, hem de pensar que això és espai públic i que hi ha gent que ho enganxa i altres que ho treuen, perquè els molesta.
En definitiva, es delata poc respecte per a uns, per als altres i per al sistema.
diumenge, 26 de juliol del 2009
dijous, 23 de juliol del 2009
A L'ORIOL MENA
En primer lloc vull donar-te l’enhorabona pel que has aconseguit, doncs ser campió del món d’una disciplina esportiva vol dir molt d’una persona i, a més, coneixent totes les adversitats que has hagut de superar, de les qual algunes molt serioses. Això té molt de mèrit.
No recordo que cap veí d’aquest municipi hagués assolit un campionat del món com el teu, tot i que sí és veritat que en Sito Pons va fer els seus primers passos en el món del motociclisme en aquest municipi i, això va arrossegar a molta gent a l’afició a les motos, però mai va ser una persona empadronada ni com a resident fixa en aquest terme municipal.
Tu, a més a més de ser-ho, ets fill d’aquí i tota la teva evolució en aquest esport, l’has forjat des de Canyamars, al costat dels teus amics que t’han seguit incondicionalment i que han confiat en tu, coneixedors que tard o aviat, assoliries fites històriques com aquesta.
Estic convençut que els teus èxits poden esperonar altres persones a seguir les teves passes, encara que no sigui en el mateix esport.
També vull felicitar-te molt sincerament pel teu esforç i pels objectius que has assolit i, estic convençut, que amb els teus valors com a persona i la teva manera de ser, assoliràs tots els objectius que et marquis, i no només en l’esport sinó amb el que et toqui viure a cada època de la teva vida.
Oriol, un cop més moltes felicitats i gràcies per l’exemple que has donat a tothom!
No recordo que cap veí d’aquest municipi hagués assolit un campionat del món com el teu, tot i que sí és veritat que en Sito Pons va fer els seus primers passos en el món del motociclisme en aquest municipi i, això va arrossegar a molta gent a l’afició a les motos, però mai va ser una persona empadronada ni com a resident fixa en aquest terme municipal.
Tu, a més a més de ser-ho, ets fill d’aquí i tota la teva evolució en aquest esport, l’has forjat des de Canyamars, al costat dels teus amics que t’han seguit incondicionalment i que han confiat en tu, coneixedors que tard o aviat, assoliries fites històriques com aquesta.
Estic convençut que els teus èxits poden esperonar altres persones a seguir les teves passes, encara que no sigui en el mateix esport.
També vull felicitar-te molt sincerament pel teu esforç i pels objectius que has assolit i, estic convençut, que amb els teus valors com a persona i la teva manera de ser, assoliràs tots els objectius que et marquis, i no només en l’esport sinó amb el que et toqui viure a cada època de la teva vida.
Oriol, un cop més moltes felicitats i gràcies per l’exemple que has donat a tothom!
dilluns, 20 de juliol del 2009
L'ASSOCIACIONISME EN EL MOMENT ACTUAL
Des del meu punt de vista, la societat està caminant cap a un tancament de la persona, és a dir, aquell esperit de fer coses per als altres s’ha com congelat. La veritat és que sempre hi ha excepcions, però actualment és aquesta la percepció que tinc.
La participació de la ciutadania en tots els afers col·lectius ha quedat estancada i els exemples clars i quantificats els trobem a les eleccions, que cada vegada hi ha menys participació. El raonament que se’n fa és que els polítics han generat desafectació a la ciutadania, que està cansada d’aquest sistema que tants beneficis ha portat a la nostra societat. Tot i així, si mires una mica més enllà, t’adones que les AMPES, els equips de futbol, les associacions de veïns no tenen la quantitat de persones necessàries, en proporció a la població que representen i sempre estan en quadre fent les feines marcades.
El que sí ha proliferat són plataformes per anar en contra d’alguna cosa. Al nostre país tenim la Plataforma contra la MAT, la Plataforma contra el Quart Cinturó, la Plataforma que estava contra el Túnel de Bracons, la Plataforma de la Nacional II per als peatges gratuïts al Maresme i així podríem anar dient. Per tant, anar contra alguna cosa sí que mobilitza la gent. Evidentment, amb la seva raó, que no els la trauré.
Potser és una necessitat per treure’s pressió de sobre, encara que no se sigui entès en la matèria. Opinar de manera fàcil i senzilla no té cap cost i això pot treure les repressions que cadascú té dins.
Suposo que deu ser un efecte del gran progrés que en els últims trenta anys hem tingut en el nostre entorn, en el nostre país, del gran benestar que la gran majoria de gent ha assolit, fruit d’aprofitar les possibilitats que el sistema ens ha donat. Fins i tot, considero normal que la gent pugui expressar i treure les seves visions, però, atenció, d’això a faltar al respecte, a malmetre material, a perjudicar els altres, hi ha molt de tros.
Jo personalment estic molt content amb el sistema que tenim i el defensaré, intentant millorar-lo, perquè no s’ha demostrat que n’hi hagi cap altre de millor en tot el món.
La participació de la ciutadania en tots els afers col·lectius ha quedat estancada i els exemples clars i quantificats els trobem a les eleccions, que cada vegada hi ha menys participació. El raonament que se’n fa és que els polítics han generat desafectació a la ciutadania, que està cansada d’aquest sistema que tants beneficis ha portat a la nostra societat. Tot i així, si mires una mica més enllà, t’adones que les AMPES, els equips de futbol, les associacions de veïns no tenen la quantitat de persones necessàries, en proporció a la població que representen i sempre estan en quadre fent les feines marcades.
El que sí ha proliferat són plataformes per anar en contra d’alguna cosa. Al nostre país tenim la Plataforma contra la MAT, la Plataforma contra el Quart Cinturó, la Plataforma que estava contra el Túnel de Bracons, la Plataforma de la Nacional II per als peatges gratuïts al Maresme i així podríem anar dient. Per tant, anar contra alguna cosa sí que mobilitza la gent. Evidentment, amb la seva raó, que no els la trauré.
Potser és una necessitat per treure’s pressió de sobre, encara que no se sigui entès en la matèria. Opinar de manera fàcil i senzilla no té cap cost i això pot treure les repressions que cadascú té dins.
Suposo que deu ser un efecte del gran progrés que en els últims trenta anys hem tingut en el nostre entorn, en el nostre país, del gran benestar que la gran majoria de gent ha assolit, fruit d’aprofitar les possibilitats que el sistema ens ha donat. Fins i tot, considero normal que la gent pugui expressar i treure les seves visions, però, atenció, d’això a faltar al respecte, a malmetre material, a perjudicar els altres, hi ha molt de tros.
Jo personalment estic molt content amb el sistema que tenim i el defensaré, intentant millorar-lo, perquè no s’ha demostrat que n’hi hagi cap altre de millor en tot el món.
divendres, 17 de juliol del 2009
DINS MEU TINC UNA FELICITAT ESPERADA
He seguit amb molta intensitat totes les negociacions que s’han fet sobre el nou finançament acordat.
Tenia molta confiança amb el president Montilla i valoro molt la capacitat del conseller Castells, gent infatigable, pensant sempre en millorar els afers públics.
No fa massa dies, vaig tenir l’ocasió d’estar amb el president Montilla i em va comentar que el tema del finançament el tenien molt ben encaminat, malgrat que al final hi podria haver gent que, per la seva situació política, critiqués i no donés el seu suport a l’acord que es plasmaria en pocs dies.
Al final ja tenim aquest nou finançament. Mai a la història del nostre país havíem tingut una Catalunya que hagués pactat o negociat un finançament amb les bones condicions que aquest ens aporta. No podíem quedar mai per sota del cent per cent que es reparteix a la resta de comunitats, ja que Catalunya aporta molt més del cent per cent de mitjana que la resta d’autonomies.
Aquest era un dels objectius que tant el president Montilla com el conseller Castells tenien molt clar. No era fàcil assolir aquests números, però a base de persistència, de no deixar-se influir per les necessitats urgents que es tenien, s’han aconseguit uns números que sobrepassen amb escreix els que fins ara havien pactat altres formacions polítiques.
Imagineu-vos si n’és de positiu aquest finançament, que ni el PP s’ha atrevit a votar en contra, tot i que és un partit que no té un programa polític, si més no jo no he sabut veure’l, ja que l’únic objectiu que té és embrutar tant com pot el president Zapatero, per poder aplicar les seves polítiques liberals i amb interessos adreçats cap a una minoria de la població.
Doncs, com dic, internament tinc un racó de molta felicitat, que de tant en tant intento recordar, visualitzar i gaudir, ja que estic convençut que aquest nou finançament tindrà repercussions molt positives, no només per a Catalunya, sinó també per al municipi de Dosrius.
Tenia molta confiança amb el president Montilla i valoro molt la capacitat del conseller Castells, gent infatigable, pensant sempre en millorar els afers públics.
No fa massa dies, vaig tenir l’ocasió d’estar amb el president Montilla i em va comentar que el tema del finançament el tenien molt ben encaminat, malgrat que al final hi podria haver gent que, per la seva situació política, critiqués i no donés el seu suport a l’acord que es plasmaria en pocs dies.
Al final ja tenim aquest nou finançament. Mai a la història del nostre país havíem tingut una Catalunya que hagués pactat o negociat un finançament amb les bones condicions que aquest ens aporta. No podíem quedar mai per sota del cent per cent que es reparteix a la resta de comunitats, ja que Catalunya aporta molt més del cent per cent de mitjana que la resta d’autonomies.
Aquest era un dels objectius que tant el president Montilla com el conseller Castells tenien molt clar. No era fàcil assolir aquests números, però a base de persistència, de no deixar-se influir per les necessitats urgents que es tenien, s’han aconseguit uns números que sobrepassen amb escreix els que fins ara havien pactat altres formacions polítiques.
Imagineu-vos si n’és de positiu aquest finançament, que ni el PP s’ha atrevit a votar en contra, tot i que és un partit que no té un programa polític, si més no jo no he sabut veure’l, ja que l’únic objectiu que té és embrutar tant com pot el president Zapatero, per poder aplicar les seves polítiques liberals i amb interessos adreçats cap a una minoria de la població.
Doncs, com dic, internament tinc un racó de molta felicitat, que de tant en tant intento recordar, visualitzar i gaudir, ja que estic convençut que aquest nou finançament tindrà repercussions molt positives, no només per a Catalunya, sinó també per al municipi de Dosrius.
dilluns, 13 de juliol del 2009
FORMALMENT JA S’HA INICIAT EL PROCÉS PER A LA CONSTRUCCIÓ DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL
Com són les coses, el passat dijous dia 9 de juliol, a les 7 de la tarda, estaven convocats tots els pares i mares que han matriculat els seus fills i filles a l’escola bressol, amb el claustre de professores i l’empresa adjudicatària de la gestió d’aquest equipament municipal.
Com bé dic, això passava a les 7 de la tarda, però al matí d’aquest mateix dia, ja teníem contactes amb el responsable d’un gabinet d’arquitectura, per encarregar-li la redacció d’un projecte de biblioteca municipal, hem connectat amb el mateix equip que ha redactat el projecte de l’escola bressol i ha fet la direcció de l’obra.
Aquest nou equipament de la biblioteca serà un edifici totalment nou i en un lloc que penso que pot ser la millor situació de tot el terme municipal, ja que a prop es construirà el nou institut i es troba en un indret ben comunicat, on hi ha equipaments importantíssims i de molt fàcil d’accés. Aquest indret no és ni més ni menys que davant de l’entrada on hi ha, provisionalment, l’escola de primària Encarnació Fonoll.
Pel que vaig captar amb els primers contactes amb l’arquitecte responsable de pensar com ha de ser aquest equipament, vaig veure que li feia molta il·lusió de pensar en un edifici tan emblemàtic, que esperem que serà molt utilitzat per tothom.
Malgrat que s’han de complir uns paràmetres, l’equip redactor té molt de joc per posar la seva visió i una de les coses que m’agrada d’aquests arquitectes, si més no del responsable, és que tot detall té la seva funció i el seu perquè, són gent que viuen amb intensitat la seva feina. Això es capta perquè quan parles amb ells t’adones que sempre van per endavant de qualsevol tema que pugui sorgir.
Amb la construcció d’aquesta biblioteca cal fer una sala polivalent, que els paràmetres marquen que sigui del voltant d’uns 60 m2, que en principi ha de servir per fer xerrades, presentacions de llibres, ..., però nosaltres intentarem anar molt més enllà i hem demanat al redactor del projecte que aquesta sala tingui funcions o la utilitat per poder fer-hi representacions teatrals d’àmbit local, és a dir, annex a la biblioteca i amb entrada independent, que hi hagi el teatre del municipi de Dosrius, una sala d’una capacitat de 150 a 200 persones, amb el seu escenari, els camerinos, etc.
Evidentment, és un projecte molt ambiciós. Fins ara dèiem que l’escola bressol havia estat l’obra més important que s’havia fet des de l’Ajuntament. Ara, el repte el tenim amb aquesta biblioteca i aquesta sala annexa.
Potser ho haurem de fer amb dues o tres fases, però dins la meva visió veig factible que a mitjà termini tinguem aquest nou equipament per a la població del nostre municipi.
Com bé dic, això passava a les 7 de la tarda, però al matí d’aquest mateix dia, ja teníem contactes amb el responsable d’un gabinet d’arquitectura, per encarregar-li la redacció d’un projecte de biblioteca municipal, hem connectat amb el mateix equip que ha redactat el projecte de l’escola bressol i ha fet la direcció de l’obra.
Aquest nou equipament de la biblioteca serà un edifici totalment nou i en un lloc que penso que pot ser la millor situació de tot el terme municipal, ja que a prop es construirà el nou institut i es troba en un indret ben comunicat, on hi ha equipaments importantíssims i de molt fàcil d’accés. Aquest indret no és ni més ni menys que davant de l’entrada on hi ha, provisionalment, l’escola de primària Encarnació Fonoll.
Pel que vaig captar amb els primers contactes amb l’arquitecte responsable de pensar com ha de ser aquest equipament, vaig veure que li feia molta il·lusió de pensar en un edifici tan emblemàtic, que esperem que serà molt utilitzat per tothom.
Malgrat que s’han de complir uns paràmetres, l’equip redactor té molt de joc per posar la seva visió i una de les coses que m’agrada d’aquests arquitectes, si més no del responsable, és que tot detall té la seva funció i el seu perquè, són gent que viuen amb intensitat la seva feina. Això es capta perquè quan parles amb ells t’adones que sempre van per endavant de qualsevol tema que pugui sorgir.
Amb la construcció d’aquesta biblioteca cal fer una sala polivalent, que els paràmetres marquen que sigui del voltant d’uns 60 m2, que en principi ha de servir per fer xerrades, presentacions de llibres, ..., però nosaltres intentarem anar molt més enllà i hem demanat al redactor del projecte que aquesta sala tingui funcions o la utilitat per poder fer-hi representacions teatrals d’àmbit local, és a dir, annex a la biblioteca i amb entrada independent, que hi hagi el teatre del municipi de Dosrius, una sala d’una capacitat de 150 a 200 persones, amb el seu escenari, els camerinos, etc.
Evidentment, és un projecte molt ambiciós. Fins ara dèiem que l’escola bressol havia estat l’obra més important que s’havia fet des de l’Ajuntament. Ara, el repte el tenim amb aquesta biblioteca i aquesta sala annexa.
Potser ho haurem de fer amb dues o tres fases, però dins la meva visió veig factible que a mitjà termini tinguem aquest nou equipament per a la població del nostre municipi.
dijous, 9 de juliol del 2009
NO HO PODEM OBLIDAR
Malgrat que sigui un tema de l’any 2005 – 2006, no podem oblidar que el portaveu de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Dosrius, que va ser prop de 20 anys alcalde, té un plet que afecta els interessos de l’Ajuntament de Dosrius.No podem oblidar que l’any 1999, quan el poble no va voler que ell tornés a repetir com a alcalde, al cap de pocs mesos, va sol·licitar a l’Ajuntament de Dosrius l’expropiació d’uns terrenys que anomenem del Pla dels Bolets de Canyamars, per valor de més de cinc milions d’euros.Aquesta circumstància venia donada per una mala gestió de l’Ajuntament, durant els seus gairebé 20 anys com alcalde. Quina casualitat que aquesta mala gestió s’hagués fet sobre els seus terrenys!Després de treballar molt i gastar molts diners amb advocats, vàrem aconseguir que el Jurat d’Expropiació ens donés la raó, per cert contra tot pronòstic, fins i tot, inicialment traient la raó a l’Ajuntament i donant-la al peticionari dels cinc milions d’euros.No podem oblidar que això està als tribunals i que en cas que se li acceptés la seva petició, la ruïna de l’Ajuntament seria total, ja que el càlcul per recuperar-nos seria de més de vint anys sense poder invertir ni un sol euro per a l’interès de la col·lectivitat.En cap moment li puc treure a aquest senyor el dret que té de defensar els seus interessos personals, però que ningú oblidi que cobrar els cinc milions d’euros, que en aquest cas ja serien més, donat que s’hi haurien de sumar els interessos, és el seu objectiu, siguin quines siguin les conseqüències per a la població.
dilluns, 6 de juliol del 2009
MÉS SOBRE ELS AMICS DELS ANIMALS
El diumenge passat em va venir molt de gust anar a fer una visita als Amics dels Animals.
En el moment que vaig connectar amb la primera persona vinculada al col·lectiu, em va explicar que estaven tristos, molt tristos, ja que el dia anterior una voluntària havia perdut la vida, degut a una d’aquestes malalties tan salvatges, que malauradament encara no hem pogut superar. Es deia Teresa i era una persona que dedicava les seves estones lliures als animals de companyia, com moltes d’altres.
Un cop es va superar la conversa del dol, vàrem entrar al dia a dia de la seva tasca. La veritat és que cada vegada quedo més meravellat de la feina que estan fent aquest grup d’homes i dones per a la nostra comunitat.
Estaven contents i contentes del resultat de la darrera desfilada canina, que enguany es va fer a Canyamars, ja que es van fer onze adopcions de gossos. Cap de les trobades havia tingut un resultat tan espectacular.
Aquesta desfilada no només serveix per exposar els gossos que estan en adopció, sinó que també serveix perquè es puguin exhibir en públic tots els gossos que s’han adoptat, amb gran orgull dels seus nous propietaris.
Però tornem a la feina que els pertocava fer en aquell moment: Havien recollit una gata que tenia dos gatets petits i estava tan gelosa dels seus fills, que els defensava posant en perill la persona que s’hi acostés. Mentre una persona estava traient les porqueries de la sorra, l’altra estava vigilant que la gata no els saltés a sobre.
Els havia marxat el corrent elèctric, ja que les rates roseguen els cables. Han de fer una nova instal·lació i protegir-la, perquè aquesta plaga no la malmeti de nou. Això ja ho han fet amb l’aigua, amb totes les canonades soterrades, que les han hagut de fer vistes.
Aquesta és la tasca que fan un diumenge normal, quan tothom està a la platja o passejant amb la família o els amics.
Estic convençut que això és el que volen fer i no serien més feliços a la platja, pensant que queda per fer l’esmentada feina, ja que aquesta és la seva felicitat, però, per altra banda, aquest servei que donen a la nostra població és impressionant i espectacular.
Si la població sabés el dia de Sant Joan, l’endemà de la revetlla, els gossos abandonats o perduts, fruit del pànic als petards, que el col·lectiu dels Amics dels Animals va haver de rescatar, perquè els seus propietaris els poguessin recollir, s’adonaria que la dedicació d’aquest col·lectiu envers els animals de companyia té unes magnituds que no ens les podem ni arribar a imaginar.
Moltes gràcies Amics del Animals!
En el moment que vaig connectar amb la primera persona vinculada al col·lectiu, em va explicar que estaven tristos, molt tristos, ja que el dia anterior una voluntària havia perdut la vida, degut a una d’aquestes malalties tan salvatges, que malauradament encara no hem pogut superar. Es deia Teresa i era una persona que dedicava les seves estones lliures als animals de companyia, com moltes d’altres.
Un cop es va superar la conversa del dol, vàrem entrar al dia a dia de la seva tasca. La veritat és que cada vegada quedo més meravellat de la feina que estan fent aquest grup d’homes i dones per a la nostra comunitat.
Estaven contents i contentes del resultat de la darrera desfilada canina, que enguany es va fer a Canyamars, ja que es van fer onze adopcions de gossos. Cap de les trobades havia tingut un resultat tan espectacular.
Aquesta desfilada no només serveix per exposar els gossos que estan en adopció, sinó que també serveix perquè es puguin exhibir en públic tots els gossos que s’han adoptat, amb gran orgull dels seus nous propietaris.
Però tornem a la feina que els pertocava fer en aquell moment: Havien recollit una gata que tenia dos gatets petits i estava tan gelosa dels seus fills, que els defensava posant en perill la persona que s’hi acostés. Mentre una persona estava traient les porqueries de la sorra, l’altra estava vigilant que la gata no els saltés a sobre.
Els havia marxat el corrent elèctric, ja que les rates roseguen els cables. Han de fer una nova instal·lació i protegir-la, perquè aquesta plaga no la malmeti de nou. Això ja ho han fet amb l’aigua, amb totes les canonades soterrades, que les han hagut de fer vistes.
Aquesta és la tasca que fan un diumenge normal, quan tothom està a la platja o passejant amb la família o els amics.
Estic convençut que això és el que volen fer i no serien més feliços a la platja, pensant que queda per fer l’esmentada feina, ja que aquesta és la seva felicitat, però, per altra banda, aquest servei que donen a la nostra població és impressionant i espectacular.
Si la població sabés el dia de Sant Joan, l’endemà de la revetlla, els gossos abandonats o perduts, fruit del pànic als petards, que el col·lectiu dels Amics dels Animals va haver de rescatar, perquè els seus propietaris els poguessin recollir, s’adonaria que la dedicació d’aquest col·lectiu envers els animals de companyia té unes magnituds que no ens les podem ni arribar a imaginar.
Moltes gràcies Amics del Animals!
divendres, 3 de juliol del 2009
DE TOTHOM PODEM APRENDRE
Els éssers humans som molt limitats, però encara ho som més quan ens creiem que nosaltres som la referència, aquí sí que perdem tota possibilitat d’evolució.
Una bona amiga, que havia estat mestra, m’explicava que havia rebut grans lliçons d’una companya que tenia l’habilitat de veure virtuts a tothom, fos quin fos l’alumne i tingués la capacitat que tingués.
Per altra banda, m’explicava que una altra companya era totalment a l’inrevés, ja que constantment estava criticant els alumnes, ressaltant els defectes que tenien, segons el seu parer, fins i tot, entenia com a defectes el que eren virtuts.
Faig aquesta reflexió perquè estic convençut que per evolucionar, no únicament com a éssers humans, sinó també com a societat, no ens podem tancar a veure els defectes dels altres i criticar-los fins que es faci fosc o que torni a sortir el sol. Malauradament, aquesta és la moda d’avui dia: programes de televisió en què s’esbudellen els uns als altres i així hores i hores. Això, a mi personalment m’indigna d’una manera considerable.
Sempre he tingut la tesi que qui parla malament dels altres és molt limitat o limitada i per donar-se importància utilitza aquest sistema. Intentem buscar virtuts, fins i tot, a les persones que no ens cauen bé, segur que tenen coses per ensenyar-nos.
Tots som ésser humans d’aquest món, fills de mare i de pare i ens defensem en el nostre entorn, és a dir, que tirem endavant. Només per aquest motiu segur que de qualsevol podem treure visions positives.
Jo practico aquest hàbit i us ben asseguro que a més de sentir-me molt bé aprenc grans coses de les virtuts dels que parlen malament de mi.
Una bona amiga, que havia estat mestra, m’explicava que havia rebut grans lliçons d’una companya que tenia l’habilitat de veure virtuts a tothom, fos quin fos l’alumne i tingués la capacitat que tingués.
Per altra banda, m’explicava que una altra companya era totalment a l’inrevés, ja que constantment estava criticant els alumnes, ressaltant els defectes que tenien, segons el seu parer, fins i tot, entenia com a defectes el que eren virtuts.
Faig aquesta reflexió perquè estic convençut que per evolucionar, no únicament com a éssers humans, sinó també com a societat, no ens podem tancar a veure els defectes dels altres i criticar-los fins que es faci fosc o que torni a sortir el sol. Malauradament, aquesta és la moda d’avui dia: programes de televisió en què s’esbudellen els uns als altres i així hores i hores. Això, a mi personalment m’indigna d’una manera considerable.
Sempre he tingut la tesi que qui parla malament dels altres és molt limitat o limitada i per donar-se importància utilitza aquest sistema. Intentem buscar virtuts, fins i tot, a les persones que no ens cauen bé, segur que tenen coses per ensenyar-nos.
Tots som ésser humans d’aquest món, fills de mare i de pare i ens defensem en el nostre entorn, és a dir, que tirem endavant. Només per aquest motiu segur que de qualsevol podem treure visions positives.
Jo practico aquest hàbit i us ben asseguro que a més de sentir-me molt bé aprenc grans coses de les virtuts dels que parlen malament de mi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
